dijous, 30 de desembre de 2010

La carlinada d'en Soques

(Quart capítol de "Joan Barangó i els màrtirs de la llibertat")
La gent encara té al cap la Setmana Tràgica de l’estiu de l’any passat, les garrotades del desembre al local de La Pau, els rebomboris de la política, les amenaces dels militars, la carlinada d’en Soques…

Manuel Puigvert Dausà (1843–1913), conegut per tot Calella com en Soques, fou un destacat cabdill carlí, pensament heretat del seu pare, que havia participat en la Primera Guerra Carlina (1833–1839). Iniciada a la mort de Ferran vii entre els partidaris del seu germà Carles i els de la seva filla Isabel, els carlins eren marcadament conservadors i, a l’ensems, federalistes. Comptaren amb molt suport a les zones rurals, on desconfiaven del liberalisme i del centralisme imposat per la Constitució de 1812, continuadora, en aquest sentit, del Decret de Nova Planta.
La Segona Guerra Carlina (1846–1849) només es va produir a Catalunya, on prengué el nom de Guerra dels Matiners. Durant la Tercera Guerra Carlina (1872–1876) o Darrera Carlinada, el pretendent al tron Carles vii va prometre el restabliment dels furs i constitucions que Felip v havia suprimit als regnes de la Corona d’Aragó. Els carlins es feren amos d’algunes ciutats catalanes. En un atac a Calella, acorralaren la tropa militar al campanar de l’església i saquejaren les cases d’alguns enemics, fins que les canonades dels reforços de l’exèrcit els feren fugir.
Amb una tropa formada majoritàriament per pagesos i bosquerols, els carlins es movien molt bé per les muntanyes —on rebien l’ajut, voluntari o forçat, de les masies— i practicaven una guerra de guerrilles.
Acabats aquests conflictes armats, en Soques fou batlle de Calella en dues ocasions i a ell li devem l’inici del Passeig de Mar, que porta el seu nom. Durant aquells dos mandats es distingí per la preocupació per la gent més humil, estament social al qual ell i la seva família pertanyien. El seu estil no agradava als cacics calellencs, acostumats a fer i desfer en els afers del poble sense intromissions de la gent més “baixa”. Irònicament el titllaven de Pare dels pobres i li retreien les despeses ocasionades per la creació del Passeig, brolladors, ballades de sardanes o augment de l’enllumenat. Probablement comptava amb un equip de regidors amb bones intencions, però poc destres amb el control de la comptabilitat i per aquí el varen enxampar. Fou acusat de malversar els diners i destituït per ordre governativa el 29 d’agost de 1902. El seu lloc l’ocupà el cap del partit opositor i minoritari Agustí Geli.
Soques era un personatge de caràcter arrauxat, del dit i fet, de mostatxo i masclet i esguard ferotge, un guerriller que coneixia el Montnegre pam a pam. Tres guerres perdudes no acabaren amb la seva rebel·lia i al setembre de 1906 intentà encetar la Quarta Carlinada a les muntanyes de Calella i d’Hortsavinyà.
Cap a l’any 1906, els carlins de Calella havien aconseguit emmagatzemar una bona partida d’armes i volien fer un aixecament. En Manel Soques, el jefe, volia esperar un moment més oportú, però el segon, en Pera, i els altres, no tenien espera i van fer l’aixecament. [Andreu Collet]
Certament, sota l’empostissat del cafè de l’Ateneu Calellenc, propietat d’en Soques i sèu dels carlins, i dins del cup del vi de ca Els Ous, la casa d’en Joan Pera, hi amagaven fusells Remington, terceroles (carrabines curtes) i revòlvers, amb les corresponents municions. El descobriment d’un arsenal a la vila de Gràcia va precipitar els esdeveniments i abans d’una imminent detenció alguns carlins van preferir fugir quan van saber la notícia de la troballa policial. Altres que no ho feren serien agafats, com el regidor Joan Pera, en Pau dels Frares i uns quants més, però no en Soques, que fou vist amb un sac enfilant muntanya amunt pel rierany dels Frares.
Al sortir de casa seva amb un sac a l’espatlla, l’agutzil Morales li seguí els passos fins més amunt de “Can Maresma”, on, ja en escampat, en Manuel es deturà i traient de dintre del sac una arma de foc, li digué: “Mira, si vols seguir-me, fes-ho, però jo et prometo que no tornaràs a baixar”.
Davant d’aquesta amenaça, en Morales tornà al poble i donà coneixement del fet al Tinent de la Guàrdia Civil, el qual seguidament en donà part a Barcelona.[1]
Aquell vespre uns tractants de bestiar que baixaven d’Hortsavinyà el trobaren sopant al mas Furriol de Sant Pere de Riu amb vestit de pana, barretina i espardenyes, acompanyat d’una colla d’homes armats i uniformats amb vestit de tela blava i boines. L’endemà al migdia es disposaven a dinar a can Carreres; el masover digué que no tenia prou teca per a tots i que hauria de baixar a Calella a comprar-ne, però en Soques no li va permetre. Mentrestant, veieren quatre guàrdies civils que s’atansaven a la masia pel camí de la Pujada Blanca. Els carlins s’endinsaren al bosc i, en veure acostar-se els guàrdies, els sorprengueren amb una descàrrega que féu volar el tricorni del caporal Domínguez. S’entaulà un tiroteig, retronant més d’un centenar de trets que alertaren altres patrulles, acudint-hi en suport. Els d’en Soques es dispersaren en direcció a Sant Andreu, perseguits fins al camí d’Hortsavinyà, on es van fer fonedissos.
Els Civils cregueren que travessarien el Montnegre cap a la banda gironina, però no fou així, un d’ells anava ferit i a la nit van trucar a ca l’Estol per fer-li una cura, exigint als de la casa que no diguessin res.
La partida dels carlins encara voltà uns dies pel Montnegre. Si en Soques el coneixia bé per la banda del Maresme, per la banda del Vallès tenien l’Andreu Llop, veí del municipi de Montnegre que havia participat a la darrera carlinada com a lloctinent del cabdill carlí conegut com Pepus. Ferit de guerra, capturat, condemnat i més tard indultat, Andreu Llop s’havia guanyat la vida amb una paradeta d’aigua i anís per als excursionistes en el camí de Sant Jeroni de Montserrat i, després, fabricant bastons quan no era pel bosc caçant, la seva gran passió. Feia dies que no se’l veia i això féu sospitar que era un dels homes d’en Soques.
El corresponsal de La Vanguardia escrivia molt encertadament:
Creen los que conocen á «Socas», que caso de verse hostigado por la guardia civil se internará en las montañas de Orsavinyá, que conoce palmo á palmo por haberlas recorrido muchas veces, y cuyas fragosidades se prestan admirablemente para eludir la persecución.[2]
Efectivament, dos paletes que baixaven d’Hortsavinyà a Tordera veieren, en el límit dels dos termes municipals, dos grups que sumaven trenta-sis homes, armats i amb boina.
El desplegament dels cossos armats fou important, uns cent vint homes entre soldats, guàrdies civils i mossos d’esquadra. A principis d’octubre encara vigilaven la zona quatre columnes de l’exèrcit, repartides entre Sant Celoni, Martorell de la Selva, Lloret i Calella. No hi hagué més enfrontaments, però sí més detinguts, com el cap de família de ca l’Estol i gent de les masies d’Hortsavinyà, acusats de col·laboració, malgrat que no eren carlins ni havien tingut altra opció. Després d’una temporada a la presó Model, el de ca l’Estol fou exculpat en el judici i li fou retornada l’arma de caça. En Soques no es lliurà a la justícia, no va tornar i morí set anys després a Avinyonet de Puigventós, a quatre hores a peu de la frontera francesa, per si de cas.


[1] Campeny, Lluís. Calella típica II. Calella, 1985.

[2] La Vanguardia [Barcelona] (20 setembre 1906)

5 comentaris:

  1. Divertidíssim aquest capítol on es reflecteixen com anaven les coses de la política a casa nostra fa cent anys. Segurament aquesta manera de fer no era exclusiva de Calella.

    ResponElimina
  2. He!! M'ha agradat molt aquesta d'en Soques, n'havia sentit a parlar i recordo alguna foto amb el gran mostatxo. Tinc ganes de llegir el llibre.
    Bon any

    ResponElimina
  3. Ja tinc el llibre, ara el llegiré. Té molt bona pinta!
    núria aymerich

    ResponElimina
  4. Felicitats Dani, un bon llibre, ben estructurat i documentat. Omple un buit a la nostra història calellenca, per molts desconeguda.
    Un llibre que no pot faltar a les llars de la gent vinculades en Calella i el Maresme.
    Molt encertat el títol, "....els màrtirs de la llibertat".
    Francesc Vivas
    Amics de Santa Maria del Montnegre

    ResponElimina
  5. Crec que era un parent d´un meu veï

    ResponElimina