diumenge, 10 de febrer de 2013

Qui era el general Barrera o la desmemòria d’un país


Aquests darrers dies ha saltat la notícia que l’ajuntament de Girona retirarà els títols honorífics de fills predilectes i adoptius de la ciutat als generals colpistes Primo de Rivera i Emilio Barrera.
El general Emilio Barrera
Tots hem sentit parlar de Primo de Rivera, pare de l’ideòleg i fundador de la Falange Española José Antonio Primo de Rivera i precursor del general Franco en afers de dictadures. L’11 de setembre de 1923 fou una Diada nacional amb actes a tot el país i amb manifestacions amb ferits i detinguts a Barcelona. El vespre de l’endemà, l’aleshores capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, es reuní amb tots els caps militars de Barcelona i, poques hores després, liderà el cop d’estat amb la connivència d’un Alfons XIII molt desprestigiat i de sectors polítics i econòmics, tant espanyols com catalans —Cambra de Comerç, Institut Agrícola Català de Sant Isidre, Foment del Treball.

Ja amb la dictadura, Sagnier visità Alfons Sala al 1924, en ple procés de liquidació de la Mancomunitat i, diverses vegades, a Emilio Barrera, capità general de Catalunya del 1924 al 1930.
El successor de Primo de Rivera en la Capitania General de Catalunya fou el general Emilio Barrera, persona autoritària i intransigent, i tan marcadament addicte al dictador que anava més enllà del que aquest ordenava. Amb la seva actuació va fer patir gairebé tots els bisbes de Catalunya, així com altres il·lustres catalans. [Muntanyola,  Ramón. Vidal i Barraquer, cardenal de la pau. L'Abadia de Montserrat, 1976]
El cardenal Vidal i Barraquer, que aleshores ocupava l’arquebisbat de Tarragona, protestà a Barrera per la persecució de clergues perquè predicaven en català i Barrera li respongué en una carta del 15 d’agost de 1925:
Segons la seva manera de veure, diu que no és veritat que els sacerdots estiguin per damunt i al marge de tota política, ans és un fet que el separatisme s’amaga i es fomenta entre la clerecia secular i regular. “Una de las misiones que tengo confiada en el cargo que ejerzo —afegeix— es la de defender la unidad de la Patria, y estoy dispuesto a hacerlo con entusiasmo y decisión”. [ Op. cit]
     Als anys del directori militar de Primo de Rivera i als previs a la República, Sagnier fou homenatjat diverses vegades. Al setembre de 1926, a Sant Joan de Mediona, no hi pogué assistir per problemes de salut, però hi parlà el capità general Barrera:
Elogiando al Gobierno del general Primo de Rivera, que trabaja por el engrandecimiento y prosperidad de España, por lo que—añadió— los hombres que anhelan ese engrandecimiento y esa prosperidad son los sanos y honrados, y éstos están con nosotros y son también patriotas: pero los que no están a nuestro lado, ni son sanos ni son honrados ni son patriotas. (Grandes aplausos.) [La Vanguardia [Barcelona] (28 setembre 1926)]
[…] Barrera estigué implicat en l’intent de cop d’estat del 10 d’agost de 1932, encapçalat pel general Sanjurjo, en protesta per algunes reformes militars i per l’Estatut de Catalunya. Al 1934 viatjà a Itàlia per aconseguir armes i diners de Mussolini per enderrocar la República. Fou detingut a Madrid en començar la Guerra del 36, però pogué escapar a Burgos. [Joan Barangó i els màrtirs de la llibertat]

Barrera hagués tingut unes relacions més planeres amb la jerarquia eclesiàstica catalana si, en comptes de Vidal i Barraquer, hagués pogut tractar amb qui havia estat arquebisbe de la Tarraconense fins al 1911, Costa i Fornaguera.

El 20 d’agost de 1901, per exemple, l’arquebisbe de Tarragona, Tomàs Costa i Fornaguera, escriví al nunci Aristide Rinaldini “manifestant-se contrari que els bisbes de la Tarraconense donin llur suport a l’aparició del diccionari català de mossèn Alcover i al “catalanismo” en general. […] Més endavant, el 4 de juny de 1902 Costa i Fornaguera tornà a escriure a Rinaldini “lamentant la visita de mossèn Antoni M. Alcover a Tarragona per presentar el seu diccionari català, la qual fou aprofitada, en la seva absència, per fer propaganda catalanista”. [Església i societat a la Catalunya contemporània. L'Abadia de Montserrat, 2003]

Durant el seu mandat, Costa i Fornaguera dedicà grans esforços al tancament de les escoles laiques i, com a màxima autoritat eclesiàstica, fou el gran responsable de l’afusellament del pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia.
Ara, el batlle de Girona vol fer net i diu que amb aquesta decisió la ciutat “finalment deixa de tenir indesitjables” entre els seus fills adoptius. N’haurien de prendre exemple altres batlles, no només pels títols honorífics, sinó  perquè hi ha carrers de les nostres viles que segueixen portant noms d’indesitjables. Els primers ajuntaments democràtics —si més no, a Catalunya— canviaren amb celeritat els noms dels carrers més escandalosos (Franco, José Antonio, general Mola…), però passaren per alt el d’altres personatges menys coneguts, però igualment afins al feixisme. Jo només he investigat el cas de Calella, on perduren els carrers de l’arquebisbe Costa i Fornaguera o el de l’amic de Barrera el general Joaquín Sagnier (carrer dels Màrtirs de la Llibertat, durant la República),  però em temo que n’hi hagi molts més.

 Fa més de trenta anys que tenim ajuntaments democràtics i alguns dels nostres carrers segueixen lloant la memòria de personatges que van representar uns valors amb els quals la majoria dels ciutadans no hi combregaven ni hi combreguem. Al 1910 un regidor ja va proposar el canvi de nom del carrer Sagnier; al 1916 una segona proposta va ser aprovada per majoria i noranta-quatre anys després l’acord del consistori encara espera ser executat. Joan Barangó vivia al carrer dels Màrtirs de la Llibertat. Bé es mereix que, en memòria d’ell i de tots els seus companys, recuperi el nom que tingué en temps de la República.
Encara que moltes coses no les podrem solucionar fins que Catalunya sigui independent, n’hi ha d’altres que ja les podem anar fent, com recordar la gent que va donar la vida per la nostra llibertat i el nostre benestar.
Excursió al Pirineu (1.04.1929).
De dreta a esquerre: Ramon Martí (mort al front, 1938),
Joan Barangó (mort al front, 1936) i J. Gatells (es llevà
la vida en tornar de la guerra i saber que tots els seus amics
eren morts).
No n’hi ha prou amb una placa genèrica evocant que va haver-hi una guerra amb moltes víctimes. No eren fantasmes anònims, eren persones de carn i ossos amb nom i cognoms, tenien cent setanta vides per davant i esperances de deixar-nos un món millor que el seu. No he vist enlloc, en cap racó del poble, ni un símbol d’agraïment amb aquests cent setanta noms i cognoms. Ells van donar la vida —tot el que tenien, tot el que eren— i nosaltres ja no podem fer res més que honorar-los, però un per un, mai menys que això. [Joan Barangó i els màrtirs de la llibertat]

1 comentari: