Qui era el general Barrera o la desmemòria d’un país

Aquests darrers dies ha saltat la notícia que l’ajuntament de Girona retirarà els títols honorífics de fills predilectes i adoptius de la ciutat als generals colpistes Primo de Rivera i Emilio Barrera.

El general Emilio Barrera

Tots hem sentit parlar de Primo de Rivera, pare de l’ideòleg i fundador de la Falange Española José Antonio Primo de Rivera i precursor del general Franco en afers de dictadures. L’11 de setembre de 1923 fou una Diada nacional amb actes a tot el país i amb manifestacions amb ferits i detinguts a Barcelona. El vespre de l’endemà, l’aleshores capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, es reuní amb tots els caps militars de Barcelona i, poques hores després, liderà el cop d’estat amb la connivència d’un Alfons XIII molt desprestigiat i de sectors polítics i econòmics, tant espanyols com catalans —Cambra de Comerç, Institut Agrícola Català de Sant Isidre, Foment del Treball.

Ja amb la dictadura, Sagnier visità Alfons Sala al 1924, en ple procés de liquidació de la Mancomunitat i, diverses vegades, a Emilio Barrera, capità general de Catalunya del 1924 al 1930.

El successor de Primo de Rivera en la Capitania General de Catalunya fou el general Emilio Barrera, persona autoritària i intransigent, i tan marcadament addicte al dictador que anava més enllà del que aquest ordenava. Amb la seva actuació va fer patir gairebé tots els bisbes de Catalunya, així com altres il·lustres catalans. [Muntanyola,  Ramón. Vidal i Barraquer, cardenal de la pau. L'Abadia de Montserrat, 1976]
El cardenal Vidal i Barraquer, que aleshores ocupava l’arquebisbat de Tarragona, protestà a Barrera per la persecució de clergues perquè predicaven en català i Barrera li respongué en una carta del 15 d’agost de 1925:

Segons la seva manera de veure, diu que no és veritat que els sacerdots estiguin per damunt i al marge de tota política, ans és un fet que el separatisme s’amaga i es fomenta entre la clerecia secular i regular. “Una de las misiones que tengo confiada en el cargo que ejerzo —afegeix— es la de defender la unidad de la Patria, y estoy dispuesto a hacerlo con entusiasmo y decisión”. [— Op. cit]

     Als anys del directori militar de Primo de Rivera i als previs a la República, Sagnier fou homenatjat diverses vegades. Al setembre de 1926, a Sant Joan de Mediona, no hi pogué assistir per problemes de salut, però hi parlà el capità general Barrera:

Elogiando al Gobierno del general Primo de Rivera, que trabaja por el engrandecimiento y prosperidad de España, por lo que—añadió— los hombres que anhelan ese engrandecimiento y esa prosperidad son los sanos y honrados, y éstos están con nosotros y son también patriotas: pero los que no están a nuestro lado, ni son sanos ni son honrados ni son patriotas. (Grandes aplausos.) [La Vanguardia [Barcelona] (28 setembre 1926)]

[…] Barrera estigué implicat en l’intent de cop d’estat del 10 d’agost de 1932, encapçalat pel general Sanjurjo, en protesta per algunes reformes militars i per l’Estatut de Catalunya. Al 1934 viatjà a Itàlia per aconseguir armes i diners de Mussolini per enderrocar la República. Fou detingut a Madrid en començar la Guerra del 36, però pogué escapar a Burgos. [Joan Barangó i els màrtirs de la llibertat]

Barrera hagués tingut unes relacions més planeres amb la jerarquia eclesiàstica catalana si, en comptes de Vidal i Barraquer, hagués pogut tractar amb qui havia estat arquebisbe de la Tarraconense fins al 1911, Costa i Fornaguera.

El 20 d’agost de 1901, per exemple, l’arquebisbe de Tarragona, Tomàs Costa i Fornaguera, escriví al nunci Aristide Rinaldini “manifestant-se contrari que els bisbes de la Tarraconense donin llur suport a l’aparició del diccionari català de mossèn Alcover i al “catalanismo” en general. […] Més endavant, el 4 de juny de 1902 Costa i Fornaguera tornà a escriure a Rinaldini “lamentant la visita de mossèn Antoni M. Alcover a Tarragona per presentar el seu diccionari català, la qual fou aprofitada, en la seva absència, per fer propaganda catalanista”. [— Església i societat a la Catalunya contemporània. L'Abadia de Montserrat, 2003]

Durant el seu mandat, Costa i Fornaguera dedicà grans esforços al tancament de les escoles laiques i, com a màxima autoritat eclesiàstica, fou el gran responsable de l’afusellament del pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia.

Ara, el batlle de Girona vol fer net i diu que amb aquesta decisió la ciutat “finalment deixa de tenir indesitjables” entre els seus fills adoptius. N’haurien de prendre exemple altres batlles, no només pels títols honorífics, sinó  perquè hi ha carrers de les nostres viles que segueixen portant noms d’indesitjables. Els primers ajuntaments democràtics —si més no, a Catalunya— canviaren amb celeritat els noms dels carrers més escandalosos (Franco, José Antonio, general Mola…), però passaren per alt el d’altres personatges menys coneguts, però igualment afins al feixisme. Jo només he investigat el cas de Calella, on perduren els carrers de l’arquebisbe Costa i Fornaguera o el de l’amic de Barrera el general Joaquín Sagnier (carrer dels Màrtirs de la Llibertat, durant la República),  però em temo que n’hi hagi molts més.

 Fa més de trenta anys que tenim ajuntaments democràtics i alguns dels nostres carrers segueixen lloant la memòria de personatges que van representar uns valors amb els quals la majoria dels ciutadans no hi combregaven ni hi combreguem. Al 1910 un regidor ja va proposar el canvi de nom del carrer Sagnier; al 1916 una segona proposta va ser aprovada per majoria i noranta-quatre anys després l’acord del consistori encara espera ser executat. Joan Barangó vivia al carrer dels Màrtirs de la Llibertat. Bé es mereix que, en memòria d’ell i de tots els seus companys, recuperi el nom que tingué en temps de la República.

Encara que moltes coses no les podrem solucionar fins que Catalunya sigui independent, n’hi ha d’altres que ja les podem anar fent, com recordar la gent que va donar la vida per la nostra llibertat i el nostre benestar.

Excursió al Pirineu (1.04.1929).
De dreta a esquerre: Ramon Martí (mort al front, 1938),
Joan Barangó (mort al front, 1936) i J. Gatells (es llevà
la vida en tornar de la guerra i saber que tots els seus amics
eren morts).

No n’hi ha prou amb una placa genèrica evocant que va haver-hi una guerra amb moltes víctimes. No eren fantasmes anònims, eren persones de carn i ossos amb nom i cognoms, tenien cent setanta vides per davant i esperances de deixar-nos un món millor que el seu. No he vist enlloc, en cap racó del poble, ni un símbol d’agraïment amb aquests cent setanta noms i cognoms. Ells van donar la vida —tot el que tenien, tot el que eren— i nosaltres ja no podem fer res més que honorar-los, però un per un, mai menys que això. [Joan Barangó i els màrtirs de la llibertat]

El 6 d'octubre i Pere Coromines

Sant Cebrià de Vallalta no va tenir nucli urbà fins ben entrat el segle XX, tot i que a la falda del turó que presideix l’església s’hi agrupaven unes quantes masies. Amunt, per ponent, el terme s’enfila fins al turó d’Alomar (711 m.) per la serra d’en Xiquers i, a llevant, per la serra Cavallera arribaríem a Grimola (669 m.). Les masies que hi ha al sot entre les dues serres, són les del Veral de Vallfogona, i les que es troben enlairades en les vessants i carenes de la serra Cavallera són les del Veral de Muntanya. Can Montsant de la Rocosa n’era una, i de les més importants.

Roques al turó de l'Alomar

Aquelles velles i grans masies de parets centenàries eren molt més que una casa on viure i una unitat de producció. Pere Coromines ho descrivia així, referint-se a can Montsant de la Rocosa, una masia de Sant Cebrià de Vallalta enrunada des de fa més d’un segle:

Una casa pairal és com ara un temple on sojornen els barroers esperits familiars, que els antics anomenaven déus, perquè no tenien punt a escalonar les categories jeràrquiques tan definitivament fixades avui pel catolicisme. Aquests esperits gelosos i conservadors omplen talment la casa que no deixen entre els murs d’ella cap espai lliure, d’on ve que se la podria considerar com un sòlid de parets, sostres, esperits, mobles i escales. Quan entres a la casa pairal no hi entres com qui entra en un espai buit i clos, sinó que materialment l’esbotzes, i mentre hi ets quedes, com l’ànec fet a la popota voltat de gelatina, oprimit per una mena de substància espiritual que a cada casa és diferent, i que t’entela els sentits i t’embolca el cor fins que pots tornar a l’aire lliure.  [Piles i súties]

Aquest text pertany a “Tomàs de Bajalta”, una trilogia composta dels volums Silèn, Pigmalió i Prometeu. Pel que em va explicar el seu fill Joan Coromines, al 1917 va pujar a la festa major d’Hortsavinyà amb el seu pare, afegint-se a la tradicional romeria que gairebé tot Sant Pol feia cada diada de sant Llop, l’u de setembre.

En baixar, Pere ho va fer dalt d’un matxo de l’amo de cal Correu, masia de Sant Cebrià que encara conserva el nom a causa d’aquest personatge. De camí cap a la casa d’estiueig que la família tenia a Sant Pol, li va contar moltes anècdotes de Francesc Savalls —el mític cap militar dels carlins— que havia conegut molt bé perquè ell n’havia estat el seu correu durant la guerra. Pere Coromines s’inspirà en aquest home i en les seves pròpies vivències per crear Tomàs de Bajalta, un suposat hereu de can Montsant, que de carlí convençut evoluciona amb el pas dels anys cap a l’anarquisme. Sobretot al primer volum, hi ha moltes referències a diversos indrets del Montnegre, com la festa major d’Hortsavinyà, el monestir de Roca-rossa o l’ermita i la font de Santa Maria.

Can Montsant de la Rocosa

Pere Coromines fou un polític cabdal a Catalunya des de finals del XIX fins la derrota del 39. De jove es relacionà amb sectors d’esquerres, catalanistes i anarquistes, fet que provocà una petició de condemna a mort per la falsa acusació d’haver participat en un atemptat, que acabà en presó, exili i, finalment, amnistia al 1901.

Anys més tard, encapçalà l’ala liberal de la Unió Federal Nacionalista Republicana, en la que Francesc Layret liderava l’ala més obrerista. Cercant un enfortiment de l’esquerra per fer front a l’ascendent Lliga Regionalista, al 1914 formaren coalició amb els lerrouxistes, en virtut del pacte de Sant Gervasi, signat per una esquerra amb projecte nacional català i una altra amb projecte nacional espanyol, que ens recorda el més recent pacte del Tinell de 2003. En ambdós casos, en comptes de sumar vots, l’electorat se’n distancià i els resultats per a l’esquerra foren desastrosos.

Després del fracàs, Pere Coromines es retirà del primer pla de la política fins gairebé vint anys més tard, quan reaparegué amb força com a conseller de Justícia amb Francesc Macià, defensant amb brillantor un molt ambiciós i controvertit projecte d’aquell govern, la Llei de Contractes de Conreu.

Pere Coromines (a l'esquerra) amb Lluís Companys i Martí Barrera

Defensada pel conseller Pere Coromines, volia acabar amb la precarietat dels contractes i potenciar l’empresa familiar agrària i el ple rendiment del potencial del camp català.

Ni el propietari ni el pagès podran conservar més terra que la que puguin treballar ell i els seus. Així el qui usi jornalers per a més de la quarta part de la feina, perdrà el dret a retenir-ne el govern.

De fet es restableix el sistema de tornajornals i s’aboleix l’esclavitud als camps. A Catalunya la terra serà governada per dues-centes mil famílies pageses, que ho faran sense la intromissió dels propietaris, amb el treball directe d’elles mateixes.

[…] La terra és limitada, i cada país es veu obligat a fer produir a la seva terra tot allò que n’ha d’esperar el seu sistema econòmic. Cada poble té, per aquesta raó, un dret sobre la terra, que és superior al dret del propietari, perquè li és més indispensable per a la seva existència econòmica. El propietari podria viure sense la seva terra; el poble, no.

[…] L’ordenació d’aquest dret del poble, superior al dret del propietari, és la base del nostre benestar.

Impulsada per les esquerres, molts propietaris rurals van considerar que l’oposició de la Lliga no era prou ferma, circumstància que aprofità la coalició de dretes espanyola CEDA per desembarcar a Catalunya, on no tenien cap diputat al Parlament. Ho feren creant un nou partit, Acción Popular Catalana. [Joan Barangó i els màrtirs de la llibertat]

Francesc Cambó presentà un recurs d’inconstitucionalitat al Tribunal de Garantías Constitucionales, que tombà la Llei, però la resposta del Parlament català fou tornar-la a votar íntegrament. El destí encarava de nou Coromines amb Lerroux, quan aquest esdevingué president del govern espanyol. Dos dies després del nomenament, el 6 d’octubre de 1934, Lluís Companys, veient com el poder espanyol anul·la les decisions del Parlament, proclama l’Estat català. El conflicte entre la sobirania catalana i l’espanyola, com de costum, acabà ventilant-se amb la força militar i enviant a presidi tot el govern català.

La importància dels noms

Tots hem pogut seguir als telenotícies la inauguració del gran monument a les víctimes dels atemptats a les Torres Bessones de Nova York, palpar el silenci quan els 2.996 morts, un a un, eren esmentats per la megafonia, o compartir el dolor dels familiars i l’emoció de veure i tocar llurs noms gravats a la pedra, únic referent palpable de molts dels qui ni tan sols se’n va poder recuperar el cos.

Als Estats Units, deu anys després dels fets, s’ha dut  a terme la cerimònia necessària amb la solemnitat requerida per mantenir el record i tancar la ferida. Segurament, la majoria no eren herois, eren persones normals que van ser víctimes del fanatisme extrem.

A Catalunya cada poble tenia un munt de persones que van lliurar la vida per aturar el feixisme fa més de setanta anys. Són molts més que els tres mil de Nova York; només al poble on vaig néixer —en aquell temps amb 8.000 veïns— 170 joves van morir al front i mai no els hem agraït el sacrifici que van fer per nosaltres. Ni el nom del meu oncle Ramon Brunet ni el dels germans Barangó, per citar els que em són més propers, no han estat mai gravats en pedra i els seus familiars no els hem pogut honorar de cap manera perquè els seus cossos no van retornar a la vila que els va veure créixer.

Els americans han entès la importància dels noms, i els francesos, britànics, italians o belgues, que a cada poble aixequen monuments amb la llista dels seus convilatans morts defensant el país dels invasors feixistes. Fins i tot ho va entendre Franco, que va fer gravar el dels seus acòlits finats durant la guerra.

Mort el dictador, amb l’aparent canvi de règim, la majoria dels ajuntaments democràtics catalans van substituir aquelles plaques franquistes per altres de neutres en les que s’evocava la memòria dels caiguts de tots els bàndols. ¿Però sense noms, quina memòria es pot evocar? Teníem tan assumida la condició de vençuts que ningú no va gosar reclamar l’honor i el record que corresponia als morts per la llibertat i se’ls equiparà amb els partidaris d’un règim totalitari sorgit d’una insurrecció militar.

Preteníem oblidar aquella etapa fosca de la nostra història, aplicar-hi l’amnèsia col·lectiva, i no ens en hem sortit ni ens en sortirem fins que no fem les coses com cal. La unió fraternal entre dictadura i democràcia és impossible, durant 40 anys els feixistes va honorar les seves víctimes, però en més de 30 de democràcia no hem honorat les nostres, un senyal inequívoc que seguim assumint la condició de vençuts.

Els hereus dels vencedors conserven l’altivesa de la victòria, per això no tenen cap mirament a l’hora d’obstaculitzar la memòria històrica, enaltir la figura de Franco i condecorar alguns dels seus seguidors per mèrits com haver presenciat la darrera execució a garrot vil del franquisme, la de Puig Antich. Se saben vencedors, malgrat l’adaptació del règim als nous temps, i la mostra més evident n’és el ministre de Franco, Fraga Iribarne.

Els hereus dels vençuts, en canvi, hem assimilat la derrota com a consubstancial a la nostra persona, com si les coses no poguessin ser d’altra manera. Acceptem amb naturalitat l’oblit dels màrtirs de la llibertat i combreguem amb la cerimònia de la confusió, la dels qui argumenten que tant lloable fou el sacrifici dels uns com dels altres o la dels que volen culpar tots els republicans dels assassinats comesos pels anarquistes més radicals, quan foren els mateixos republicans els qui acabaren amb aquells extremistes, un cop superat el caos dels primers mesos de la guerra.

El passat desembre vaig publicar el llibre on mostrava el context històric en el que va transcórrer la vida de la generació d’en Joan Barangó. Volia retre un homenatge a tots els qui van caure com ell, perquè el seu gest alt i noble fou i segueix essent silenciat. Costaria ben poc que el carrer on visqué en Joan recuperés el seu antic nom de “Màrtirs de la llibertat”. És un carrer curt, situat al centre de Calella, són tan sols dues plaques, i només la nostra mentalitat de vençuts pot explicar que mantingui el nom d’un militar franquista.

75 anys de la Primera Festa de l'Excursionista

Aquesta foto avui fa 75 anys. La va fer Joan Barangó, de camí cap a la font de l’Omeda de Sant Cebrià de Vallalta per celebrar-hi la Primera Festa de l’Excursionista durant el cap de setmana del 18 i 19 de juliol de 1936.

A l’entorn de les fonts s’hi celebraven les fontades, trobades de colles per fer-hi una berenada o un bon dinar que, en alguns casos, van acabar esdevenint aplecs consolidats.

Som aigua. El nostre cos és aigua i una mica de terra. Potser per això necessitem tenir-la sempre present i embellim les places de les nostres ciutats amb sortidors i cascades. Les fonts de muntanya són recintes sagrats, brolladors de vida, altars dedicats a la Natura on conflueixen persones, animals, plantes i dones d’aigua. [Vògits, modolons i desfedors]

El Montnegre i el Corredor mantenen vives unes quantes fonts molt estimades: la Brinxa, Santa Maria, les del Ferro, la Figuerassa, els Polletons, dels Amics, dels Ocells …

La de l’Omeda va ser la darrera foto que va fer Joan Barangó i la darrera imatge del seu germà Quimet, que encapçala el grup. L’endemà van haver de plegar veles abans d’hora perquè retrunyien pel turó de l’Home Mort les canonades dels militars feixistes contra la ciutat de Barcelona. Només una setmana després, en Joan i molts altres joves s’allistaven voluntaris per anar a combatre els insurrectes i fer prevaldre els valors republicans.

Fa 75 anys d’aquella acampada i en fa més de 30 del retorn de la democràcia, però sembla que no és prou temps per haver pensat en els que van donar la vida per la llibertat, la seva i la dels qui vindrien després, nosaltres.

Arreu d’Europa, cada vila i ciutat va aixecar monuments als conciutadans que van finir lluitant contra el feixisme, que allà va ser derrotat. Aquí no, aquí encara es manté victoriós. Perduren carrers amb els noms dels qui hi donaren suport i no veiem enlloc els dels nostres màrtirs de la llibertat. Com es deien els 170 joves de Calella que van morir al front? I els 350 de Mataró o els 99 de Canet, els 47 de Pineda o els 40 de Malgrat o…

La democràcia no serà creïble mentre mantinguem carrers amb noms franquistes i mentre no siguin honorats els qui van caure defensant-la.

Sobre la presentació a la Biblioteca de Calella

Ahir vaig fer la primera presentació de "Joan Barangó i els màrtirs de la llibertat", amb la bona companyia de l'Óscar Ojer, en Xavi Ponsdomènech i la de tots els assistents, alguns dels quals van haver de romandre drets o asseguts a terra per manca d'espai. Gràcies a tots per venir i demano disculpes als que se'n van haver d'entornar perquè no hi cabia ningú més. Mai no saps quanta gent vindrà, però és una pena que quan un acte cultural -al que s'han dedicat uns esforços de difusió- aconsegueix despertar interès, hi hagi qui no pot passar la porta a causa d'una previsió d'assistència massa ajustada. Fiquem-nos-ho al cap, a Calella, tot i l'hora inadequada, es poden fer presentacions de llibres amb més de cinquanta persones.
Els meus companys de taula van reclamar el canvi de nom de les places d'Espanya i de la Constitució pels de plaça del Bunyol i de l'Ajuntament, que és com la gent els hi diem. Jo vaig posar èmfasi, sobretot, amb el carrer Sagnier -militar i polític reivindicat pels feixistes-, que en el període republicà era el carrer Màrtirs de la llibertat.
No hi ha cap monument ni una trista placa al poble amb els noms i les cares dels 170 joves calellencs que van morir a la guerra per aturar al feixisme. Mentre ens acabem de decidir tots plegats a agrair-los el seu sacrifici com es mereixen, podríem començar per retornar el nom republicà al carrer dels Màrtirs de la llibertat.