Pàgines

dijous, 30 de desembre del 2010

La carlinada d'en Soques

(Quart capítol de "Joan Barangó i els màrtirs de la llibertat")
La gent encara té al cap la Setmana Tràgica de l’estiu de l’any passat, les garrotades del desembre al local de La Pau, els rebomboris de la política, les amenaces dels militars, la carlinada d’en Soques…

Manuel Puigvert Dausà (1843–1913), conegut per tot Calella com en Soques, fou un destacat cabdill carlí, pensament heretat del seu pare, que havia participat en la Primera Guerra Carlina (1833–1839). Iniciada a la mort de Ferran vii entre els partidaris del seu germà Carles i els de la seva filla Isabel, els carlins eren marcadament conservadors i, a l’ensems, federalistes. Comptaren amb molt suport a les zones rurals, on desconfiaven del liberalisme i del centralisme imposat per la Constitució de 1812, continuadora, en aquest sentit, del Decret de Nova Planta.
La Segona Guerra Carlina (1846–1849) només es va produir a Catalunya, on prengué el nom de Guerra dels Matiners. Durant la Tercera Guerra Carlina (1872–1876) o Darrera Carlinada, el pretendent al tron Carles vii va prometre el restabliment dels furs i constitucions que Felip v havia suprimit als regnes de la Corona d’Aragó. Els carlins es feren amos d’algunes ciutats catalanes. En un atac a Calella, acorralaren la tropa militar al campanar de l’església i saquejaren les cases d’alguns enemics, fins que les canonades dels reforços de l’exèrcit els feren fugir.
Amb una tropa formada majoritàriament per pagesos i bosquerols, els carlins es movien molt bé per les muntanyes —on rebien l’ajut, voluntari o forçat, de les masies— i practicaven una guerra de guerrilles.
Acabats aquests conflictes armats, en Soques fou batlle de Calella en dues ocasions i a ell li devem l’inici del Passeig de Mar, que porta el seu nom. Durant aquells dos mandats es distingí per la preocupació per la gent més humil, estament social al qual ell i la seva família pertanyien. El seu estil no agradava als cacics calellencs, acostumats a fer i desfer en els afers del poble sense intromissions de la gent més “baixa”. Irònicament el titllaven de Pare dels pobres i li retreien les despeses ocasionades per la creació del Passeig, brolladors, ballades de sardanes o augment de l’enllumenat. Probablement comptava amb un equip de regidors amb bones intencions, però poc destres amb el control de la comptabilitat i per aquí el varen enxampar. Fou acusat de malversar els diners i destituït per ordre governativa el 29 d’agost de 1902. El seu lloc l’ocupà el cap del partit opositor i minoritari Agustí Geli.
Soques era un personatge de caràcter arrauxat, del dit i fet, de mostatxo i masclet i esguard ferotge, un guerriller que coneixia el Montnegre pam a pam. Tres guerres perdudes no acabaren amb la seva rebel·lia i al setembre de 1906 intentà encetar la Quarta Carlinada a les muntanyes de Calella i d’Hortsavinyà.
Cap a l’any 1906, els carlins de Calella havien aconseguit emmagatzemar una bona partida d’armes i volien fer un aixecament. En Manel Soques, el jefe, volia esperar un moment més oportú, però el segon, en Pera, i els altres, no tenien espera i van fer l’aixecament. [Andreu Collet]
Certament, sota l’empostissat del cafè de l’Ateneu Calellenc, propietat d’en Soques i sèu dels carlins, i dins del cup del vi de ca Els Ous, la casa d’en Joan Pera, hi amagaven fusells Remington, terceroles (carrabines curtes) i revòlvers, amb les corresponents municions. El descobriment d’un arsenal a la vila de Gràcia va precipitar els esdeveniments i abans d’una imminent detenció alguns carlins van preferir fugir quan van saber la notícia de la troballa policial. Altres que no ho feren serien agafats, com el regidor Joan Pera, en Pau dels Frares i uns quants més, però no en Soques, que fou vist amb un sac enfilant muntanya amunt pel rierany dels Frares.
Al sortir de casa seva amb un sac a l’espatlla, l’agutzil Morales li seguí els passos fins més amunt de “Can Maresma”, on, ja en escampat, en Manuel es deturà i traient de dintre del sac una arma de foc, li digué: “Mira, si vols seguir-me, fes-ho, però jo et prometo que no tornaràs a baixar”.
Davant d’aquesta amenaça, en Morales tornà al poble i donà coneixement del fet al Tinent de la Guàrdia Civil, el qual seguidament en donà part a Barcelona.[1]
Aquell vespre uns tractants de bestiar que baixaven d’Hortsavinyà el trobaren sopant al mas Furriol de Sant Pere de Riu amb vestit de pana, barretina i espardenyes, acompanyat d’una colla d’homes armats i uniformats amb vestit de tela blava i boines. L’endemà al migdia es disposaven a dinar a can Carreres; el masover digué que no tenia prou teca per a tots i que hauria de baixar a Calella a comprar-ne, però en Soques no li va permetre. Mentrestant, veieren quatre guàrdies civils que s’atansaven a la masia pel camí de la Pujada Blanca. Els carlins s’endinsaren al bosc i, en veure acostar-se els guàrdies, els sorprengueren amb una descàrrega que féu volar el tricorni del caporal Domínguez. S’entaulà un tiroteig, retronant més d’un centenar de trets que alertaren altres patrulles, acudint-hi en suport. Els d’en Soques es dispersaren en direcció a Sant Andreu, perseguits fins al camí d’Hortsavinyà, on es van fer fonedissos.
Els Civils cregueren que travessarien el Montnegre cap a la banda gironina, però no fou així, un d’ells anava ferit i a la nit van trucar a ca l’Estol per fer-li una cura, exigint als de la casa que no diguessin res.
La partida dels carlins encara voltà uns dies pel Montnegre. Si en Soques el coneixia bé per la banda del Maresme, per la banda del Vallès tenien l’Andreu Llop, veí del municipi de Montnegre que havia participat a la darrera carlinada com a lloctinent del cabdill carlí conegut com Pepus. Ferit de guerra, capturat, condemnat i més tard indultat, Andreu Llop s’havia guanyat la vida amb una paradeta d’aigua i anís per als excursionistes en el camí de Sant Jeroni de Montserrat i, després, fabricant bastons quan no era pel bosc caçant, la seva gran passió. Feia dies que no se’l veia i això féu sospitar que era un dels homes d’en Soques.
El corresponsal de La Vanguardia escrivia molt encertadament:
Creen los que conocen á «Socas», que caso de verse hostigado por la guardia civil se internará en las montañas de Orsavinyá, que conoce palmo á palmo por haberlas recorrido muchas veces, y cuyas fragosidades se prestan admirablemente para eludir la persecución.[2]
Efectivament, dos paletes que baixaven d’Hortsavinyà a Tordera veieren, en el límit dels dos termes municipals, dos grups que sumaven trenta-sis homes, armats i amb boina.
El desplegament dels cossos armats fou important, uns cent vint homes entre soldats, guàrdies civils i mossos d’esquadra. A principis d’octubre encara vigilaven la zona quatre columnes de l’exèrcit, repartides entre Sant Celoni, Martorell de la Selva, Lloret i Calella. No hi hagué més enfrontaments, però sí més detinguts, com el cap de família de ca l’Estol i gent de les masies d’Hortsavinyà, acusats de col·laboració, malgrat que no eren carlins ni havien tingut altra opció. Després d’una temporada a la presó Model, el de ca l’Estol fou exculpat en el judici i li fou retornada l’arma de caça. En Soques no es lliurà a la justícia, no va tornar i morí set anys després a Avinyonet de Puigventós, a quatre hores a peu de la frontera francesa, per si de cas.


[1] Campeny, Lluís. Calella típica II. Calella, 1985.

[2] La Vanguardia [Barcelona] (20 setembre 1906)

dilluns, 20 de desembre del 2010

Capítols i continguts. Joan Barangó i els màrtirs de la llibertat.

El llibre recull 108 fotografies i fets històrics rellevants de Calella i Catalunya des d'inicis del segle fins la postguerra.
Pròleg
El llegat estroncat d’una generació aniquilada
Mitjanit
Neix l’hereu de can Barangó
La carlinada d’en Soques
El 1906, Manuel Puigvert, batlle de Calella en dues ocasions, encén la quarta carlinada amb una tropa de 36 homes per les muntanyes del Montnegre
Una dècada agitada
La independència de Cuba i Filipines, l’atac al Cucut, Solidaritat Catalana, la Setmana Tràgica
Els bisbes calellencs
Sivilla i Costa Fornaguera: la inhibició en la defensa del català i la bel·ligerància en la defensa de la unitat d’Espanya, incloses les colònies africanes. L’actitud dels bisbes en l’afusellament de Ferrer i Guàrdia
La tupinada de Calella
Les eleccions municipals de 1909 i els enfrontaments armats entre faccions rivals
El tàndem Bartrina - Sagnier
Els dos diputats, l’un a Barcelona i l’altre a Madrid, que dominaren el districte electoral d’Arenys fins la dictadura de Primo de Rivera
Els nois de can Barangó
Trajectòria vital de dos germans provinents d’una família treballadora
Els dietaris
Les petites agendes de Joan Barangó ens donen pistes sobre les seves aficions, inquietuds i les rutes de les seves excursions per Catalunya
Les excursions
Les colles excursionistes a la Calella de la dècada del 1930
Maresme, Montnegre i Montseny
Recull de 22 fotos fetes per en Joan
Guilleries i altres
20 fotos: Puigsacalm, el Far, Sant Miquel del Fai, Ripoll, el poble de Susqueda, Sau, Rupit, etc.
Pirineu i esquí
19 fotos: la Molina, antic refugi d’Ull de Ter, Núria, Setcases, Martinet, Canigó…
Mallorca i Costa Brava
21 fotos: Ciutat de Palma, Pollença, Sóller, Manacor, Port de la Selva, badia de Roses, Tossa…
1936
L’any fatídic: esclat de la guerra, allistament voluntari de molts joves i el final tràgic dels germans Barangó defensant Madrid de l’avenç franquista
El pes de la derrota
La venjança dels vencedors i la humiliació dels vençuts, represàlies a la família Barangó, la desesperació d’en Gatells i l’execució d’en Pere Valverde
Epíleg
70 anys després, places i carrers de Calella segueixen portant el nom dels qui van compartir els objectius de Franco i enlloc es recorda els dels 170 joves calellencs que van morir al front per aturar-lo. Joan Barangó vivia al carrer Màrtirs de la Llibertat.

dijous, 16 de desembre del 2010

Joan Barangó i els màrtirs de la llibertat

Aquest és el títol del nou llibre que acabo de publicar. Si els dos anteriors es centraven en la vida tradicional al Montnegre, aquest pren com a fil conductor la vida d'en Joan Barangó amb el rerefons de fets i personatges rellevants de la història de Calella i de Catalunya des d'inicis del segle xx fins a la postguerra. Una selecció de fotos que ell va fer del 1927 al 1936 hi tenen un especial protagonisme: imatges del Maresme, Montnegre, Montseny, Guilleries, Pirineu, Costa Brava, Mallorca i altres.
Vet aquí el text de la contraportada:
Joan Barangó va néixer al final de la dècada que havia vist la carlinada d’en Soques, la Solidaritat Catalana, el caciquisme i la tupinada de 1909, la Setmana Tràgica…
Va créixer amb la Mancomunitat, el pistolerisme dels sindicats i la dictadura de Primo de Rivera. Tenia 20 anys quan es va proclamar la República i 26 quan va morir defensant-la. Era un noi normal, amant de la fotografia, l’excursionisme i l’esquí. No volia una guerra ni haver de matar ni que el matessin, però tampoc que els feixistes es fessin amos de la seva nació i que hi imposessin el seu pensament absurd, primari i excloent.
Fou un dels 170 joves calellencs que van deixar la pell al front. No eren fantasmes anònims, eren persones de carn i ossos amb nom i cognoms, tenien cent setanta vides per davant i esperances de deixar-nos un món millor que el seu. Han passat més de setanta anys i alguns dels nostres carrers segueixen lloant la memòria de personatges que van compartir els objectius de Franco i no n’hi ha cap que ens recordi els qui van morir per aturar-lo.
En Joan vivia al carrer dels Màrtirs de la llibertat.