dissabte, 19 de febrer de 2011

Sobre la presentació a la Biblioteca de Calella

Ahir vaig fer la primera presentació de "Joan Barangó i els màrtirs de la llibertat", amb la bona companyia de l'Óscar Ojer, en Xavi Ponsdomènech i la de tots els assistents, alguns dels quals van haver de romandre drets o asseguts a terra per manca d'espai. Gràcies a tots per venir i demano disculpes als que se'n van haver d'entornar perquè no hi cabia ningú més. Mai no saps quanta gent vindrà, però és una pena que quan un acte cultural -al que s'han dedicat uns esforços de difusió- aconsegueix despertar interès, hi hagi qui no pot passar la porta a causa d'una previsió d'assistència massa ajustada. Fiquem-nos-ho al cap, a Calella, tot i l'hora inadequada, es poden fer presentacions de llibres amb més de cinquanta persones.
Els meus companys de taula van reclamar el canvi de nom de les places d'Espanya i de la Constitució pels de plaça del Bunyol i de l'Ajuntament, que és com la gent els hi diem. Jo vaig posar èmfasi, sobretot, amb el carrer Sagnier -militar i polític reivindicat pels feixistes-, que en el període republicà era el carrer Màrtirs de la llibertat.
No hi ha cap monument ni una trista placa al poble amb els noms i les cares dels 170 joves calellencs que van morir a la guerra per aturar al feixisme. Mentre ens acabem de decidir tots plegats a agrair-los el seu sacrifici com es mereixen, podríem començar per retornar el nom republicà al carrer dels Màrtirs de la llibertat.

2 comentaris:

  1. La guerra civil va ser moltes guerres en una: guerra civil a Espanya, primera batalla de la guerra mundial contra el nazi-feixisme, guerra d'Espanya contra Catalunya, i també guerra civil a Catalunya. Durant quaranta anys només van ser homenatjats els "caídos por Dios y por España" assassinats per la "horda roja" i pels "sin Dios y sin patria". Tard i malament ha començat el reconeixement dels morts de l'altra banda, els morts al front i els assassinats pels feixistes enterrats a les cunetes, amb molta resistència a la "zona nacional". Però no hem d'oblidar els assassinats a tot Catalunya i a Calella mateix per la CNT/FAI per l'únic delicte de ser capellans, missaires o petits propietaris. Si injust va ser el monument a "los caídos", també seria injust recordar només els combatents de la República i els assassinats pel franquisme. A la presentació del llibre vas dir que a França cada poble té un monument als "enfants de la Patrie" morts a les guerres contra els alemanys. Però la nostra no va ser només una guerra contra un enemic exterior, sinó una guerra civil entre catalans. Potser amb la placa que hi ha actualment a la Parròquia, recordant tots els morts, ja n'hi ha prou.

    ResponElimina
  2. Benvolgut company,gràcies pel teu comentari, que m'ha obligat a reflexionar-hi llargament, per això he trigat cinc mesos a respondre't.
    D’acord que dins la guerra del 36 hi havia moltes guerres, que fou una guerra civil a Espanya i una guerra d’Espanya contra Catalunya, però a Catalunya no hi hagué guerra civil entre catalans. Comparant-ho amb França, allà la Resistència també va afusellar francesos per col•laboracionistes i no parlem de guerra civil entre francesos. Aquí, el suport als feixistes va ser molt minoritari, tot i que les bestieses de la FAI van fer decantar gent de dreta moderada cap al bàndol franquista.
    Un sol assassinat ja seria excessiu, però cal repassar algunes xifres —consultades a Combats i llàgrimes, de Jordi Amat— per fer-nos una idea més precisa dels fets:
    - tots els executats pels anarquistes a Calella ho foren durant els primers 5 mesos de la guerra, és a dir, fins al novembre del 36. Un cop superat el caos inicial, aquestes salvatjades no es van repetir durant els 26 mesos en què el poble encara estigué en mans dels republicans
    - els calellencs executats foren 10, 8 dels quals eren religiosos
    - sembla ser que l’ordre d’execució dels religiosos vingué de Barcelona. Durant les primeres setmanes de la guerra el Comitè local feu els ulls grossos, fins que el 28 d’agost els convocà per dir-los que no podien seguir a Calella. Un cop al tren, foren detinguts per altres persones de fora.
    Una placa que diu que recorda tots els morts i no posa cap nom, en realitat no en recorda cap. Com a molts altres països, reivindico els noms dels que van morir combatent als feixistes. Si algun dels 170 joves morts al Front havien estat involucrats en els assassinats esmentats, que no li posin, que no embruti la memòria dels altres nobles lluitadors.
    Si als deu calellencs executats pels anarquistes també se’ls ha d’honorar és un altre debat, o a les tres víctimes del bombardeig aeri franquista, però en cap cas se’ls ha de confondre amb els que van morir combatent els insurrectes feixistes, els nostres màrtirs de la llibertat.

    ResponElimina