La importància dels noms

Tots hem pogut seguir als telenotícies la inauguració del gran monument a les víctimes dels atemptats a les Torres Bessones de Nova York, palpar el silenci quan els 2.996 morts, un a un, eren esmentats per la megafonia, o compartir el dolor dels familiars i l’emoció de veure i tocar llurs noms gravats a la pedra, únic referent palpable de molts dels qui ni tan sols se’n va poder recuperar el cos.

Als Estats Units, deu anys després dels fets, s’ha dut  a terme la cerimònia necessària amb la solemnitat requerida per mantenir el record i tancar la ferida. Segurament, la majoria no eren herois, eren persones normals que van ser víctimes del fanatisme extrem.

A Catalunya cada poble tenia un munt de persones que van lliurar la vida per aturar el feixisme fa més de setanta anys. Són molts més que els tres mil de Nova York; només al poble on vaig néixer —en aquell temps amb 8.000 veïns— 170 joves van morir al front i mai no els hem agraït el sacrifici que van fer per nosaltres. Ni el nom del meu oncle Ramon Brunet ni el dels germans Barangó, per citar els que em són més propers, no han estat mai gravats en pedra i els seus familiars no els hem pogut honorar de cap manera perquè els seus cossos no van retornar a la vila que els va veure créixer.

Els americans han entès la importància dels noms, i els francesos, britànics, italians o belgues, que a cada poble aixequen monuments amb la llista dels seus convilatans morts defensant el país dels invasors feixistes. Fins i tot ho va entendre Franco, que va fer gravar el dels seus acòlits finats durant la guerra.

Mort el dictador, amb l’aparent canvi de règim, la majoria dels ajuntaments democràtics catalans van substituir aquelles plaques franquistes per altres de neutres en les que s’evocava la memòria dels caiguts de tots els bàndols. ¿Però sense noms, quina memòria es pot evocar? Teníem tan assumida la condició de vençuts que ningú no va gosar reclamar l’honor i el record que corresponia als morts per la llibertat i se’ls equiparà amb els partidaris d’un règim totalitari sorgit d’una insurrecció militar.

Preteníem oblidar aquella etapa fosca de la nostra història, aplicar-hi l’amnèsia col·lectiva, i no ens en hem sortit ni ens en sortirem fins que no fem les coses com cal. La unió fraternal entre dictadura i democràcia és impossible, durant 40 anys els feixistes va honorar les seves víctimes, però en més de 30 de democràcia no hem honorat les nostres, un senyal inequívoc que seguim assumint la condició de vençuts.

Els hereus dels vencedors conserven l’altivesa de la victòria, per això no tenen cap mirament a l’hora d’obstaculitzar la memòria històrica, enaltir la figura de Franco i condecorar alguns dels seus seguidors per mèrits com haver presenciat la darrera execució a garrot vil del franquisme, la de Puig Antich. Se saben vencedors, malgrat l’adaptació del règim als nous temps, i la mostra més evident n’és el ministre de Franco, Fraga Iribarne.

Els hereus dels vençuts, en canvi, hem assimilat la derrota com a consubstancial a la nostra persona, com si les coses no poguessin ser d’altra manera. Acceptem amb naturalitat l’oblit dels màrtirs de la llibertat i combreguem amb la cerimònia de la confusió, la dels qui argumenten que tant lloable fou el sacrifici dels uns com dels altres o la dels que volen culpar tots els republicans dels assassinats comesos pels anarquistes més radicals, quan foren els mateixos republicans els qui acabaren amb aquells extremistes, un cop superat el caos dels primers mesos de la guerra.

El passat desembre vaig publicar el llibre on mostrava el context històric en el que va transcórrer la vida de la generació d’en Joan Barangó. Volia retre un homenatge a tots els qui van caure com ell, perquè el seu gest alt i noble fou i segueix essent silenciat. Costaria ben poc que el carrer on visqué en Joan recuperés el seu antic nom de “Màrtirs de la llibertat”. És un carrer curt, situat al centre de Calella, són tan sols dues plaques, i només la nostra mentalitat de vençuts pot explicar que mantingui el nom d’un militar franquista.